9/12/08
17/11/08
Una pinzellada de Modernisme.
Tot i que nosaltres al llarg d'aquest curs, ens centrem en la literatura, i especialment en la figura de Víctor CATALÀ, el Modernisme va ser un moviment cultural molt ampli.
Crec que aquesta idea, és la que es desprèn en el següent muntatge fet per l'IES Arraona, per la festa de Sant Jordi l'any 2007 per tal de conmemorar els 100 anys de la creació de L'Auca del senyor Esteve de Santiago RUSIÑOL.
3/11/08
L'auca de Caterina Albert
Una bona manera de començar a familiaritzar-nos amb l'escriptora de Solitud.
30/10/08
Te doy mis ojos.
Aquests dies hem vist Te doy mis ojos, per fer-ne un bon comentari heu de seguir les pautes que trobareu en aquest enllaç.
D'aquest film em va impactar especialment l'escena que incloc en aquest article, per la seva cruesa, i per tot el que representa en la vida de la protagonista. Amb la frase: "Lo ha roto todo", Pilar, obre els ulls d'una vegada, i és ella la que decideix trencar amb tot. Us animo a que comenteu què és allò que més us ha cridat l'atenció i per què.
23/10/08
La bogeria: Actitud de les germanes.
PLANTEJAMENT
Capítol II
· “En Giberga diu de la Carolina que “és pitjor que la gran” i és geperuda. De l’Adela diu que és un “espatotxí que ja, ja!” i “un diable amb faldilles que ho fa anar tot en renou”.
Capítol III
· “Les dues (en entrar a la casa i veure que hi havia persones): “Socorro!, Socorro!, lladres!” En calmar-se la situació i després de aclarar algunes coses, la Carolina diu: “Aquestes coses no es fan! Qui els ha dat llibertat per ficar-se així dintre de casa nostra?... Ai!... ai!... ai!... i quin espant m’han dat!”
· “Adela: “és que estàvem dant lliçó de piano a dalt, al fons de tot, i tenim la Margarida a rentar.”Carolina: “ah!...; i per què he baixat jo? També l’he sentit jo, també, el cancell! Però, qui s’havia d’esperar que ningú tingués l’atreviment de passar del recibidor?”
· “-Vostè el té tractat, el meu germà. Oi, que té un gran cap? Oh!, ell i jo ens entenem molt. De vegades li dic: <<>> Perquè a mi els homes m’agraden així, com ell, tan… tan fets a la seva, que prenen les coses amb calor i que no reculen ni que el món s’enfonsi. No ho sé!, això me’l fa mascle: entenc que tots haurien de ser així. Ell, tot, tot ho agafa amb entusiasme. Ja han vist, vostès, els retratos que ha arribat a reunir del general Prim. Oi que és curiós? Ell diu: <>.”
· “I continua: “ Té molt de talent, molt! Ja ho veuran, quin paper farà, a Madrid! No serà dels que es callen la mellor, no. Que és cas!... I aquí, aquí... ja se’l temen!... Ui! No passaran, no, les coses que passaven en temps dels Galceran! Ara mateix, ja hi té, entre molta gent, més dita que en Rodon. Prou que es coneix amb la cara que ens fa la seva dona! Ja veurà: es tracta d’una... vaja, diguem-li senyora per més xafardera que sigui... d’una senyora que, morta donya Isabel... uf!... uf!... es va estarrufar tota com un gall dindi. Ja es creia ser la reina d’aquí: sap? I ara, al veure que hi ha una família que no sols els iguala, sinó que els guanya i tot per tots istils... Ara, quan ha vist que en Daniel muntava una gran fundació i sortia diputat... Però què els conto jo, ara, si, no coneixent vostès Vilaniu, és com si els parlés de la lluna? Dispensin.”
· “-Perquè... dur aquesta noia vol la paciència d’un sant, cregui’m. Ara dorm, gràcies a Déu. Jo em temia que no li hagués agafat l’accident.” (...) “Sí senyor: té el mal de sant Pau. D’aquí ve tot; que, si no fos per això, jo crec que en Daniel l’hauria treta de casa, i jo la primera d’aconsellar-l’hi. Perquè... vaja, té un geni del botavant. No se la pot suportar. Una es veu privada de mil coses per culpa d’ella. Aquí tenen, per exemple, que no es vol vestir, que no vol anar enlloc. És clar, com que és geperudeta! Però així i tot, senyors, una persona ben arreglada sempre fa més goig: no és veritat? L’antiguitat de la casa i la nostra posició ens ho exigeixen. Però, ademés, i sa germana? Què no valdria la pena que fes un sacrifici per fer-me costat? Doncs no li daran entenent. Allà on fica la banya!... amés a més els seus accidents, que ens donen uns esglais que no ens permeten contradir-la!... aquí ho tenen: avui, verbigràcia, per a mi seria un gust convidar a vostès a sopar, basta que vostè sigui amic d’en Daniel... Doncs no puc... no goso... I, el germà, tan content que n’estaria.?"
NUS
Capítol V
· “En Daniel va endevinar que la pedra venia de ses germanes; i pensant que allò que les movia era, per un cantó, l’interès d’heretar-lo si moria solter i, per l’altre, la vanitat de no emparentar amb una pobra, va posar-se furiós.”
DESENLLAÇ
Capítol VII
· “Ses germanes impugnaven el testament de don Ignasi en què instituïa hereu son fill, per obtenir arguments de llegítima que en Daniel ja s’havia menjat.”
· “-Si elles poguessin matar la criatura, cregui, cregui que la matarien. Ui, si vostè sabés el que fan, quan me la veuen! La meva... la... la meva... dona, ni gosa treure-la de casa.”
· “- No mancaria sinó que aquelles pú... púrries ens el matessin per falta d’aire. I me l’enduc, i el passo precisament per davant de can Riudavents, que és on tenen el cau ara. Ah!, si... si són al balcó!, allí veuria! O escupen de ràbia, i corrents a fugir, o, mig amagades, darrere la persiana entrebadada, se’m posen d’esquena, s’aixequen les faldilles, i ja pot pensar el que m’ensenyen.”
Capítol VIII
· “- La Carolina, la geperudeta, diu que son germà porta veneno al cos, i ja et pots figurar a qui deu penjar el delicte.
- I l’Adela?
- Suposo que deu dir el mateix... si se n’ocupa”
· “- Les germanes!... Que no ho veus? Si són tan boges com ell!”
Capítol IX
· “-Sí: la de veure aquelles descastades de germanes (les que van, un dia, intentar arrencar del jutge una declaració d’incapacitat) mostrar-se ara les més geloses defensores del germà, sostenint que no era tal boig, sinó víctima d’una càbala infernal de la dona i la seva família per a manejar els interessos com millor els convingués; i la de tenir, aquesta calúmnia, mig Vilaniu soliviantat contra la pobra muller i els seus parents.”
· “- Les germanes no pensen sinó que la Salomè Argila i el seu nen les han suplantades en l’herència del germà, i tota aquella massa informe de serpetes que duen de seguici cueteja perquè se sent trepitjada”
· “L’Adela i la Carolina, llançant foc pels ulls i més blanques que un paper, lluitaven per desfer-se del braços de dos homes que no les volien deixar passar.”
· “- Com si se’ls hagués mort un gos!”
Capítol II
· “En Giberga diu de la Carolina que “és pitjor que la gran” i és geperuda. De l’Adela diu que és un “espatotxí que ja, ja!” i “un diable amb faldilles que ho fa anar tot en renou”.
Capítol III
· “Les dues (en entrar a la casa i veure que hi havia persones): “Socorro!, Socorro!, lladres!” En calmar-se la situació i després de aclarar algunes coses, la Carolina diu: “Aquestes coses no es fan! Qui els ha dat llibertat per ficar-se així dintre de casa nostra?... Ai!... ai!... ai!... i quin espant m’han dat!”
· “Adela: “és que estàvem dant lliçó de piano a dalt, al fons de tot, i tenim la Margarida a rentar.”Carolina: “ah!...; i per què he baixat jo? També l’he sentit jo, també, el cancell! Però, qui s’havia d’esperar que ningú tingués l’atreviment de passar del recibidor?”
· “-Vostè el té tractat, el meu germà. Oi, que té un gran cap? Oh!, ell i jo ens entenem molt. De vegades li dic: <<>> Perquè a mi els homes m’agraden així, com ell, tan… tan fets a la seva, que prenen les coses amb calor i que no reculen ni que el món s’enfonsi. No ho sé!, això me’l fa mascle: entenc que tots haurien de ser així. Ell, tot, tot ho agafa amb entusiasme. Ja han vist, vostès, els retratos que ha arribat a reunir del general Prim. Oi que és curiós? Ell diu: <
· “I continua: “ Té molt de talent, molt! Ja ho veuran, quin paper farà, a Madrid! No serà dels que es callen la mellor, no. Que és cas!... I aquí, aquí... ja se’l temen!... Ui! No passaran, no, les coses que passaven en temps dels Galceran! Ara mateix, ja hi té, entre molta gent, més dita que en Rodon. Prou que es coneix amb la cara que ens fa la seva dona! Ja veurà: es tracta d’una... vaja, diguem-li senyora per més xafardera que sigui... d’una senyora que, morta donya Isabel... uf!... uf!... es va estarrufar tota com un gall dindi. Ja es creia ser la reina d’aquí: sap? I ara, al veure que hi ha una família que no sols els iguala, sinó que els guanya i tot per tots istils... Ara, quan ha vist que en Daniel muntava una gran fundació i sortia diputat... Però què els conto jo, ara, si, no coneixent vostès Vilaniu, és com si els parlés de la lluna? Dispensin.”
· “-Perquè... dur aquesta noia vol la paciència d’un sant, cregui’m. Ara dorm, gràcies a Déu. Jo em temia que no li hagués agafat l’accident.” (...) “Sí senyor: té el mal de sant Pau. D’aquí ve tot; que, si no fos per això, jo crec que en Daniel l’hauria treta de casa, i jo la primera d’aconsellar-l’hi. Perquè... vaja, té un geni del botavant. No se la pot suportar. Una es veu privada de mil coses per culpa d’ella. Aquí tenen, per exemple, que no es vol vestir, que no vol anar enlloc. És clar, com que és geperudeta! Però així i tot, senyors, una persona ben arreglada sempre fa més goig: no és veritat? L’antiguitat de la casa i la nostra posició ens ho exigeixen. Però, ademés, i sa germana? Què no valdria la pena que fes un sacrifici per fer-me costat? Doncs no li daran entenent. Allà on fica la banya!... amés a més els seus accidents, que ens donen uns esglais que no ens permeten contradir-la!... aquí ho tenen: avui, verbigràcia, per a mi seria un gust convidar a vostès a sopar, basta que vostè sigui amic d’en Daniel... Doncs no puc... no goso... I, el germà, tan content que n’estaria.?"
NUS
Capítol V
· “En Daniel va endevinar que la pedra venia de ses germanes; i pensant que allò que les movia era, per un cantó, l’interès d’heretar-lo si moria solter i, per l’altre, la vanitat de no emparentar amb una pobra, va posar-se furiós.”
DESENLLAÇ
Capítol VII
· “Ses germanes impugnaven el testament de don Ignasi en què instituïa hereu son fill, per obtenir arguments de llegítima que en Daniel ja s’havia menjat.”
· “-Si elles poguessin matar la criatura, cregui, cregui que la matarien. Ui, si vostè sabés el que fan, quan me la veuen! La meva... la... la meva... dona, ni gosa treure-la de casa.”
· “- No mancaria sinó que aquelles pú... púrries ens el matessin per falta d’aire. I me l’enduc, i el passo precisament per davant de can Riudavents, que és on tenen el cau ara. Ah!, si... si són al balcó!, allí veuria! O escupen de ràbia, i corrents a fugir, o, mig amagades, darrere la persiana entrebadada, se’m posen d’esquena, s’aixequen les faldilles, i ja pot pensar el que m’ensenyen.”
Capítol VIII
· “- La Carolina, la geperudeta, diu que son germà porta veneno al cos, i ja et pots figurar a qui deu penjar el delicte.
- I l’Adela?
- Suposo que deu dir el mateix... si se n’ocupa”
· “- Les germanes!... Que no ho veus? Si són tan boges com ell!”
Capítol IX
· “-Sí: la de veure aquelles descastades de germanes (les que van, un dia, intentar arrencar del jutge una declaració d’incapacitat) mostrar-se ara les més geloses defensores del germà, sostenint que no era tal boig, sinó víctima d’una càbala infernal de la dona i la seva família per a manejar els interessos com millor els convingués; i la de tenir, aquesta calúmnia, mig Vilaniu soliviantat contra la pobra muller i els seus parents.”
· “- Les germanes no pensen sinó que la Salomè Argila i el seu nen les han suplantades en l’herència del germà, i tota aquella massa informe de serpetes que duen de seguici cueteja perquè se sent trepitjada”
· “L’Adela i la Carolina, llançant foc pels ulls i més blanques que un paper, lluitaven per desfer-se del braços de dos homes que no les volien deixar passar.”
· “- Com si se’ls hagués mort un gos!”
Mireia Crespo, Alejandra Paredes, Laura Ortega.
La bogeria: el determinisme
Plantejament
I.- No hi ha cap cita relacionada amb el determinisme.
II.-
-Sí: don Ignasi era boig!
-El problema "tremendo" d'em Daniel estarà, doncs, en aquest parell de noies;
-Un desastre no pot dur sinó desastres: ¿no és veritat?
-Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
III.-
-Noi, que això és una gàbia de boigs. Quins caps, tots plegats, quina tristesa!
I.- No hi ha cap cita relacionada amb el determinisme.
II.-
-Sí: don Ignasi era boig!
-El problema "tremendo" d'em Daniel estarà, doncs, en aquest parell de noies;
-Un desastre no pot dur sinó desastres: ¿no és veritat?
-Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
III.-
-Noi, que això és una gàbia de boigs. Quins caps, tots plegats, quina tristesa!
La bogeria: L'herència genètica (Ignasi i Daniel Serrallonga).
Plantejament:
Al llarg dels capítols 4,5 y 6 es veuen els de atacs de bogeria d’en Daniel Serrallonga. Però tot i així tots només pensen que es una persona extravagant, és només en Girberga el que veu el boig i intenta convèncer a la resta de que en Daniel té una bogeria hereditària. Prova d’aixó es el diàleg que manté amb l’Armengol i el narrador després d’un atac de bogeria d’en Serrallonga
“ – Però i que creus que tornarà? – preguntà, condolit, l’Armengol.
- Indefectiblement. Un dia o altre ha de caure: no ho dubteu.
- Oh! Hi ha casos... – em vaig atrevir a objectar, referint-me a neurastènics curats que jo recordava.
- Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots el metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que ( ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles.”
En un altre fragment trobem com en certa manera la historia es va repetint, el pare d’en Giberga sempre a estat el metge de la casa dels Serrallonga,primer el cridava Ignasi Serrallonga i ara es el propi Daniel qui el crida. Aixó es que li fa recordar en pare d’en Giberga quan en Daniel va tenir un atac de bogeria.
“ – Que no veus amb qui parles? Repara-ho: mira, mira’m bé – va dir-li en to suplicant-. Els pocs cabells que em queden són ben blancs: jo t’hi he deixat jugar quan eren negres. ¿Que no saps que t’he vist néixer, que t’he tingut a la falda, com a un fill, dotzenes de vegades? ¿Que no saps el grau d’afecte que els teus pares em tenien, la fe amb què em confiaven la seva vida, la vida mateix, que ells estimaven més que la pròpia i que vaig disputar valerosament a la mort quan vas tenir l’escarlatina i quan, més tard, vas tenir el tifus? Però què? Tu mateix, tu mateix, Daniel, no em vas confiar la del teu pare? ¿No em veies entrar com un àngel salvador a la seva alcova? ¿Quants moments vaig separar-me de la seva esposa en set dies i set nits? Va morir és cert. Ah!, però qui podia salvar el teu pare? Tu mateix vas dir-m’ho, Danielet: <> Era quan jo et tenia entre els braços i t’eixugava les llàgrimes que no hi havia qui t’eixugúes.”
I
L'Armengol li pregunta a en Daniel Serrallonga si ha fet males, es a dir si s'ha arruïnat per culpa del joc.
I doncs, que estem escurats? Que hem fet males, que et veig aquí?
L'Armengol també diu que:
El meu amic l'havia vist, en el decurs de tres anys, passar, de devot intolerant i decidit, a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d'estudiós i aplicat com un matrícula d'honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per res a l'aula.
El narrador ens diu:
-En Serrallonga, fins llavors indiferent en política, es va fer sentir arborat d'escàndol, i es va fer partidari decidit de la revolució.
[En aquests tres diálegs veïem: el vici en el joc, la bogeria com va evolucionant cap a malament, i com es juga la vida per tonteries.]
II
El narrador parla sobre Ignasi Serrallonga:
· De cop, ell i jo ens vam prendre aquesta mort com una conseqüència natural dels disgustos, afanys i fatigues passats per aquell pobre home durant la presó de son fill. Xacrós com ja era i de poca naturalesa, tants de viatges desficiosos a Madrid, tantes impressions oposades i hores de defalliment com les que degué passar per a aconseguir la llibertat de la nina dels seus ulls, podien haver acabat ben fàcilment amb ell.
Giberga, que és de Vilaniu, lis diu al narrador i a l'Armengol:
Endemés, don Ignasi s'ha suïcidat: no ha mort pas com vos pensàveu.
S'ha suïcidat! ---vam exclamar nosaltres, condolent-nos de la desgràcia d'en Daniel i no podent concebre, en aquella edat d'il·lusions, d'esperances i fins de realitats dolcíssimes, l'absurditat de matar-se.
Sí: don Ignasi era boig!
En Giberga els hi explica al narrador i a l'Armengol la història de don Ignasi Serrallonga:
Diuen que havia estat tinent de miquelets; que, passada la guerra dels Set Anys, havent festejat l'Engracieta Torner, filla única d'un notari ric de Vilaniu, que havia mort llavors, es va dar manya a acabar els seus estudis per obtenir la revàlida; i que, d'acord amb el curador de la noia, que era un panxacontent, va comprar la notaria vacant i es va casar amb la pubilla del difunt.
Fins ara no hi veig sinó un espavilat--- vaig fer jo aprofitant l'ocasió de rebatre'l una mica amb un cop de positivista.
I si la noia l'estimava...---afegí l'Armengol, divertint-se ja amb nosaltres dos.
Aquesta és la cosa! ---continuà en Giberga fent el desentès---; que, segons sembla, un i altre van anar prou enganyats. Aquella combinació els va ofuscar talment (diu el meu pare, metge de la casa, de tota la vida), que van arribar a creure que s'estimaven. Tant ell com ella, cada un pel seu istil, eren un parell d'apassionats, com diríeu vosaltres: ella, curteta i romàntica, d'aquelles que es corsecaven contemplant la lluna; ell (ja ho hem dit), prou eixelebrat per a baratar les comoditats d'una casa acomodada per les aventures d'una guerra on podia deicar la pell. El cas és que, com que al cap d'un any ja no s'entenien, cada un va tirar pel seu cantó. L'Engracieta, quan ja tenia en Daniel, buscant consol a ses penes, les va pegar per l'església; i tant va extremar-ho que va acabar sent una mística. L'extinent de miquelets, furiós d'aquest canvi, que li semblava una hipocresia per a desesperar-lo, va anar a buscar la distracció al casino, reprenent costums antigues de jugador. Llavors la casa es va convertir en un infern, i l'Engracieta, treballada de tants disgustos, se'n va anar a l'altre món al parir la segona germana d'en Daniel, una geperudeta que es diu Carolina.
El narrador diu:
De manera---vaig preguntar jo--- que els tres germans no han viscut mai junts?
Si fa o no fa. En Daniel, quan les ha vistes?Durant les vacacions d'aquests dos anys. I en Daniel feia la part del pare.
Ui, ui, ui, ui, quina marimorena!
No us ho dic?... Doncs ara veureu. Si el pare hagués estar un homa de seny, hauria deixat anys i panys, al costat d'una malalta (la germana d'Ignasi Serrallonga), que no les podia vigilar ni educar, unes noies que a la fi havien de tornar al costat seu? Si el tracte engendra el carinyo, com està comprovat, quin fruit podia dar aquella separació que es pot dir completa, ja que en vint anys, segons conten, don Ignasi no les va veure ni tres vegades? Apartades així en l'època en què es forma el cor i s'hi sembren les afeccions de fill i germà, podien més tard estimar a ell i a en Daniel?
En Giberga segueix:
Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu.
[...]
Segona---prosseguí, sense perdre l'aplom, el serioset d'en Giberga---: per anar al seu negoci, reprèn els estudis d'una carrera que no li agrada i es lliga per sempre amb una noia inexperta i de sentiments oposats als seus.
Veus que era pubilla!...I que no és delirar posar-se sota, quan no s'és prou ágil o fornit per a passar damunt?... Tercera: vista la impossibilitat d'imposar-se...per remei, es dóna al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada, i s'exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompañar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. Passa apuros terribles, i ni té força de voluntat per a deixar el vici, ni sap reaccionar per tornar a aquella dona la pau robada, o fugint d'ella o passant-se els taps. En lloc d'això, i sense disminuir els turments, cohabita amb ella i la deshonra amb sospites calumnioses.
[...]
No: jo dic que era un malalt, un irresponsable, com tots els boigs---replicà sentenciosament aquell estudiant irreductible---. L'estrabisme (diem-ne així) de les seves percepcions fou la causa dels primers desastres. Els efectes d'aquests, exaltant-lo, posant-lo furiós, li deformaven encara més la realitat; i així s'explica que arribés fins al punt de creure que la dona el traïa. Les malalties d'aquesta mena formen un círcol viciós de causa i efecte.
Desprès de dir que en Ignasi Serrallonga es va clavar una bala al cap, desprès de treure a en Daniel de la pressó. Al arribar a casa va veure que les seves filles l'havien robat i havien fugit. En Giberga afegeix:
Per això us he dit que ja podeu compadir al germà d'elles. Quan se li van presentar, ell no les volia. Diu que hi va hi haver una escena horrorosa. Però, als crits, van acudir-hi els veïns, s'hi van ficar bones persones, i el xicot, davant la majestat del cadàver, va acabar per calmar-se i accedir. Ara com anirà, allò? Ja ho veurem. Precisament per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
[En tots aquests diàlegs s'explica la història d'Ignasi Serrallonga. Història que podríem confondre amb la d'en Daniel ja que pràcticament es desenvolupa igual la bogeria, incluint el fet de casar-se amb una dona que no estima i que durant un temps sembla que si, però finalment li dóna mala vida.
I ja en els últims diàlegs en Giberga els hi dóna les raons per les que afirma que es boig. A més em de tenir en compte que el pare d'en Giberga va ser el metge de tota la família i, per tant, Giberga parla sabent el que diu.]
III
El narrador se'n va amb el seu cosí de vacances i aprofita per visitar a en Daniel. Anant cap allà pregunten a un pagès com arribar-hi.
· En tocar el punt de l'hereu Serrallonga, ens va dir que ara de poc havia muntat una foneria de ferro, fent un gran bé al poble, i que no sabia si a l'hora present era a Madrid .
Quan aquests dos entren a la casa d'en Daniel veuent, en entrar al despatx, que esta replet de fotografies del general Prim.
La mania d'en Daniel veig que creix. D'estudiant, ja sempre parlava d'en Prim. Sabia tota la seva história pels caps del dits: quin dia va entrar a cossos francs; quan i per què el van fer capità, i diputat, i senador, i conde de Reus, i vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d'Espanya, etc. Ara veig que és el seu déu.
[En aquests diàlegs es reflexa com va augmentant la bogeria. Ara ja no admira al general Prim sino que és gairebé el seu Déu. Per tant, veiem una gran exageració fruit de la bogeria.
A més s'ha de remarcar el fet de que ara és diputat a Madrid cosa que ningú ho hagués pensat mai.]
L'Armengol li pregunta a en Daniel Serrallonga si ha fet males, es a dir si s'ha arruïnat per culpa del joc.
I doncs, que estem escurats? Que hem fet males, que et veig aquí?
L'Armengol també diu que:
El meu amic l'havia vist, en el decurs de tres anys, passar, de devot intolerant i decidit, a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d'estudiós i aplicat com un matrícula d'honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per res a l'aula.
El narrador ens diu:
-En Serrallonga, fins llavors indiferent en política, es va fer sentir arborat d'escàndol, i es va fer partidari decidit de la revolució.
[En aquests tres diálegs veïem: el vici en el joc, la bogeria com va evolucionant cap a malament, i com es juga la vida per tonteries.]
II
El narrador parla sobre Ignasi Serrallonga:
· De cop, ell i jo ens vam prendre aquesta mort com una conseqüència natural dels disgustos, afanys i fatigues passats per aquell pobre home durant la presó de son fill. Xacrós com ja era i de poca naturalesa, tants de viatges desficiosos a Madrid, tantes impressions oposades i hores de defalliment com les que degué passar per a aconseguir la llibertat de la nina dels seus ulls, podien haver acabat ben fàcilment amb ell.
Giberga, que és de Vilaniu, lis diu al narrador i a l'Armengol:
Endemés, don Ignasi s'ha suïcidat: no ha mort pas com vos pensàveu.
S'ha suïcidat! ---vam exclamar nosaltres, condolent-nos de la desgràcia d'en Daniel i no podent concebre, en aquella edat d'il·lusions, d'esperances i fins de realitats dolcíssimes, l'absurditat de matar-se.
Sí: don Ignasi era boig!
En Giberga els hi explica al narrador i a l'Armengol la història de don Ignasi Serrallonga:
Diuen que havia estat tinent de miquelets; que, passada la guerra dels Set Anys, havent festejat l'Engracieta Torner, filla única d'un notari ric de Vilaniu, que havia mort llavors, es va dar manya a acabar els seus estudis per obtenir la revàlida; i que, d'acord amb el curador de la noia, que era un panxacontent, va comprar la notaria vacant i es va casar amb la pubilla del difunt.
Fins ara no hi veig sinó un espavilat--- vaig fer jo aprofitant l'ocasió de rebatre'l una mica amb un cop de positivista.
I si la noia l'estimava...---afegí l'Armengol, divertint-se ja amb nosaltres dos.
Aquesta és la cosa! ---continuà en Giberga fent el desentès---; que, segons sembla, un i altre van anar prou enganyats. Aquella combinació els va ofuscar talment (diu el meu pare, metge de la casa, de tota la vida), que van arribar a creure que s'estimaven. Tant ell com ella, cada un pel seu istil, eren un parell d'apassionats, com diríeu vosaltres: ella, curteta i romàntica, d'aquelles que es corsecaven contemplant la lluna; ell (ja ho hem dit), prou eixelebrat per a baratar les comoditats d'una casa acomodada per les aventures d'una guerra on podia deicar la pell. El cas és que, com que al cap d'un any ja no s'entenien, cada un va tirar pel seu cantó. L'Engracieta, quan ja tenia en Daniel, buscant consol a ses penes, les va pegar per l'església; i tant va extremar-ho que va acabar sent una mística. L'extinent de miquelets, furiós d'aquest canvi, que li semblava una hipocresia per a desesperar-lo, va anar a buscar la distracció al casino, reprenent costums antigues de jugador. Llavors la casa es va convertir en un infern, i l'Engracieta, treballada de tants disgustos, se'n va anar a l'altre món al parir la segona germana d'en Daniel, una geperudeta que es diu Carolina.
El narrador diu:
De manera---vaig preguntar jo--- que els tres germans no han viscut mai junts?
Si fa o no fa. En Daniel, quan les ha vistes?Durant les vacacions d'aquests dos anys. I en Daniel feia la part del pare.
Ui, ui, ui, ui, quina marimorena!
No us ho dic?... Doncs ara veureu. Si el pare hagués estar un homa de seny, hauria deixat anys i panys, al costat d'una malalta (la germana d'Ignasi Serrallonga), que no les podia vigilar ni educar, unes noies que a la fi havien de tornar al costat seu? Si el tracte engendra el carinyo, com està comprovat, quin fruit podia dar aquella separació que es pot dir completa, ja que en vint anys, segons conten, don Ignasi no les va veure ni tres vegades? Apartades així en l'època en què es forma el cor i s'hi sembren les afeccions de fill i germà, podien més tard estimar a ell i a en Daniel?
En Giberga segueix:
Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu.
[...]
Segona---prosseguí, sense perdre l'aplom, el serioset d'en Giberga---: per anar al seu negoci, reprèn els estudis d'una carrera que no li agrada i es lliga per sempre amb una noia inexperta i de sentiments oposats als seus.
Veus que era pubilla!...I que no és delirar posar-se sota, quan no s'és prou ágil o fornit per a passar damunt?... Tercera: vista la impossibilitat d'imposar-se...per remei, es dóna al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada, i s'exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompañar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. Passa apuros terribles, i ni té força de voluntat per a deixar el vici, ni sap reaccionar per tornar a aquella dona la pau robada, o fugint d'ella o passant-se els taps. En lloc d'això, i sense disminuir els turments, cohabita amb ella i la deshonra amb sospites calumnioses.
[...]
No: jo dic que era un malalt, un irresponsable, com tots els boigs---replicà sentenciosament aquell estudiant irreductible---. L'estrabisme (diem-ne així) de les seves percepcions fou la causa dels primers desastres. Els efectes d'aquests, exaltant-lo, posant-lo furiós, li deformaven encara més la realitat; i així s'explica que arribés fins al punt de creure que la dona el traïa. Les malalties d'aquesta mena formen un círcol viciós de causa i efecte.
Desprès de dir que en Ignasi Serrallonga es va clavar una bala al cap, desprès de treure a en Daniel de la pressó. Al arribar a casa va veure que les seves filles l'havien robat i havien fugit. En Giberga afegeix:
Per això us he dit que ja podeu compadir al germà d'elles. Quan se li van presentar, ell no les volia. Diu que hi va hi haver una escena horrorosa. Però, als crits, van acudir-hi els veïns, s'hi van ficar bones persones, i el xicot, davant la majestat del cadàver, va acabar per calmar-se i accedir. Ara com anirà, allò? Ja ho veurem. Precisament per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
[En tots aquests diàlegs s'explica la història d'Ignasi Serrallonga. Història que podríem confondre amb la d'en Daniel ja que pràcticament es desenvolupa igual la bogeria, incluint el fet de casar-se amb una dona que no estima i que durant un temps sembla que si, però finalment li dóna mala vida.
I ja en els últims diàlegs en Giberga els hi dóna les raons per les que afirma que es boig. A més em de tenir en compte que el pare d'en Giberga va ser el metge de tota la família i, per tant, Giberga parla sabent el que diu.]
III
El narrador se'n va amb el seu cosí de vacances i aprofita per visitar a en Daniel. Anant cap allà pregunten a un pagès com arribar-hi.
· En tocar el punt de l'hereu Serrallonga, ens va dir que ara de poc havia muntat una foneria de ferro, fent un gran bé al poble, i que no sabia si a l'hora present era a Madrid .
Quan aquests dos entren a la casa d'en Daniel veuent, en entrar al despatx, que esta replet de fotografies del general Prim.
La mania d'en Daniel veig que creix. D'estudiant, ja sempre parlava d'en Prim. Sabia tota la seva história pels caps del dits: quin dia va entrar a cossos francs; quan i per què el van fer capità, i diputat, i senador, i conde de Reus, i vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d'Espanya, etc. Ara veig que és el seu déu.
[En aquests diàlegs es reflexa com va augmentant la bogeria. Ara ja no admira al general Prim sino que és gairebé el seu Déu. Per tant, veiem una gran exageració fruit de la bogeria.
A més s'ha de remarcar el fet de que ara és diputat a Madrid cosa que ningú ho hagués pensat mai.]
Nus
Al llarg dels capítols 4,5 y 6 es veuen els de atacs de bogeria d’en Daniel Serrallonga. Però tot i així tots només pensen que es una persona extravagant, és només en Girberga el que veu el boig i intenta convèncer a la resta de que en Daniel té una bogeria hereditària. Prova d’aixó es el diàleg que manté amb l’Armengol i el narrador després d’un atac de bogeria d’en Serrallonga
“ – Però i que creus que tornarà? – preguntà, condolit, l’Armengol.
- Indefectiblement. Un dia o altre ha de caure: no ho dubteu.
- Oh! Hi ha casos... – em vaig atrevir a objectar, referint-me a neurastènics curats que jo recordava.
- Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots el metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que ( ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles.”
En un altre fragment trobem com en certa manera la historia es va repetint, el pare d’en Giberga sempre a estat el metge de la casa dels Serrallonga,primer el cridava Ignasi Serrallonga i ara es el propi Daniel qui el crida. Aixó es que li fa recordar en pare d’en Giberga quan en Daniel va tenir un atac de bogeria.
“ – Que no veus amb qui parles? Repara-ho: mira, mira’m bé – va dir-li en to suplicant-. Els pocs cabells que em queden són ben blancs: jo t’hi he deixat jugar quan eren negres. ¿Que no saps que t’he vist néixer, que t’he tingut a la falda, com a un fill, dotzenes de vegades? ¿Que no saps el grau d’afecte que els teus pares em tenien, la fe amb què em confiaven la seva vida, la vida mateix, que ells estimaven més que la pròpia i que vaig disputar valerosament a la mort quan vas tenir l’escarlatina i quan, més tard, vas tenir el tifus? Però què? Tu mateix, tu mateix, Daniel, no em vas confiar la del teu pare? ¿No em veies entrar com un àngel salvador a la seva alcova? ¿Quants moments vaig separar-me de la seva esposa en set dies i set nits? Va morir és cert. Ah!, però qui podia salvar el teu pare? Tu mateix vas dir-m’ho, Danielet: <
Desenllaç
Capítol VII (pàg. 128)
En el següent fragment es parla de la herència que havia deixat Ignasi Serrallonga al seu testament, diu que l’hereu es en Daniel Serrallonga i que les germanes impugnen aquest testament.
Pàg. 130
“ I la impugnació es fundava en la nul·litat de l’acte, suposant que el testador, des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi.
Eren ben bé les mateixes premisses que anys enrere havia intentat en Giberga fer-nos valer per arribar a una conclusió igual.”
En aquesta cita podem entendre que les germanes recorren a en Giberga per que demostri, ell que es metge i sap sobre el tema, que l’Ignasi Serrallonga estava boig, i ho fa dient que no tractava bé la seva dona, els dubtes de paternitat confiats als seus amics, per que era addicte al joc i per que es va matar.
Així poden arribar a impugnar el testament.
Llavors al explicar-li en Daniel al narrador tot això, el narrador li pregunta a en Daniel si era cert que en Giberga havia fet tal cosa. En Daniel diu que si, que es cert, i que també el tractà a ell de boig, ho confirmem al següent fragment.
Pàg. 131. En Daniel Serrallonga al narrador:
- No el deu conèixer prou, a aquell jove. Ell, ell sí, que és boig!
[...]
“- Figuri’s si... d’allò... si ho ha de ser, que s’ha atrevit a dir que ho sóc jo i que també ho són les meves germanes...aquelles... aquelles... a qui dóna la mà. Em recorda aquell que conten, d’un manicomi... sap...? [...]
Amb aquest dos fragments arribem a la conclusió de que en Giberga dona per segur que el pare d’en Daniel, Ignasi Serrallonga era boig, i que en Daniel també ho és. Llavors aquí ja tenim una prova del determinisme genètic entre el pare Ignasi i el fill Daniel.
Capítol VIII (pàg. 137)
Pàg. 137
“Des de llavors, durant tres anys, no es passava pas un mes que no veiés en Daniel a casa; primerament pel plet, i, un cop guanyat aquest, amb la menor excusa, aprofitant les contínues vingudes que feia a Barcelona per les especulacions de Borsa a què s’havia lliurat agafant amb fúria el contagi de la febre d’or aleshores regnant.”
En Daniel Serrallonga baixa molt sovint a Barcelona per jugar a la Borsa, es com un vici.
Aquí també podem trobar un aspecte de determinisme genètic, ja que el seu pare era addicte al joc. Es pot dir que jugar-se diners al joc i a la borsa es pràcticament el mateix. Els dos son addictes a una cosa que implica perdre diners o guanyar, però que es molt arriscat participar-hi.
Ser un addicte a coses tan extremes, on es perd tants cops, pot arribar a tornar-te dement, de la ràbia que arribes a guardar per perdre els teus diners, i per que pots tenir la il·lusió de arribar a ric i quedar-te en el no res. Això pot embogir la gent.
Pàg. 140
“-Oh!, però el que deurà patir, aquella dona! Imagina’t que a mi m’ha confessat que, havent-se casat plena de temors, la nit mateixa de nuvis, però quan ja la cosa no tenia remei, els tals temors es van convertir ja en realitats terribles. <>
Segons ella, sembla que, notant-li una gran excitació per la befa que li havien jugat les germanes aquell matí, va provar de calmar-lo amb tendreses i consells, ensajant així el plan que la noia s’havia fet per amorosir aquell caràcter; el plan e el qual fundava totes les esperances que la van resoldre a obeir son pare. Però ve’t aquí que en Daniel, amb aquell urc de sempre i cego d’ira, prenent els precs de la pobra núvia per conats vergonyants de dominació, va sortir de fogó de tal manera, que va acabar pegant-li una bufetada formidable. La pobra xicota, davant d’un desengany tan tremendo, va quedar-se esglaiada per sempre més.
<>
La dona d’en Daniel, la Salomé, li confessa a l’Armengol que la seva nit de nuvis de la va passar plorant, ja que en Daniel havia tingut una disputa amb les seves germanes aquell dia, i estava enfurismat, de molt mal humor. Llavors ella el va intentar calmar i ell en lloc de tranquil·litzar-se li va contestar a les seves paraules amb una bufetada.
Amb aquest acte en Daniel ens confirma que va seguir els passos del seu pare, ja que Ignasi Serrallonga també tractava malament la seva dona.
Es un altre cas d’igualtat entre pare i fill, llavors es repeteix el determinisme genètic.
En aquest capítol hi ha varis fragments on demostra les dos teories anteriors, de la addicció al joc i del maltractament a la seva dona:
Pàg. 141. Relacionat amb la Borsa:
“Jo crec que devien ésser com a derivatius, per a ell, les batalles que tenia amb ses germanes i a la Bolsa; perquè un cop acabat això i posant-se-li la mar plana com un estany, ja em tens l’home altra vegada ensopit, allargassat a la poltrona, tot concentrat i de mal humor durant setmanes.”
Relacionat amb el maltractament de la dona:
“Un dia, a l’arribar a casa, mentre ella es treu la mantellina, ell que dóna tomb a la clau, i, <>, que diu ella (fins esporuguint-se a l’anomenar-los), se li posa davant, l’agafa amb urpes d’àguila pels braços i, tot trasmudat de cara, li pregunta per què l’ha fet sortir. <> llavors ell estreny les urpes fins a fer-la gemegar i xisclar ...i crida: <>”
Pàg. 142
“...i, a lo millor, diu que es desperta, salta, escolta, i s’engega com una bala dins la quieta alcova de la Salomé i del nen amb un ganivet a la mà dreta, la palmatòria a l’esquerra, i cridant <>”
Pàg. 144. Aquí es cita com el Giberga sempre a dit que era boig en Daniel:
“Ningú no diu que sigui boig, fora dels dos metges que ja van sostenir també que ho era son pare. Els altres, començant pel vell Giberga i acabant per l’últim que el va visitar, son de parer contrari: no donen a la cosa sinó una importància passatgera.”
“El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet...[...]
Oh!, no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si n’hi ha;”
Capítol IX (pàg. 149)
Pàg. 155
“La pobra vídua va començar a tremolar, va defallir, i, escorrent-se dels braços d’en Ramon, va caure agenollada a terra sense coneixement. Son fill Nasiert se li posà al davant com un gosset fidel a punt de bordar [...].”
En aquest fragment trobem al fill d’en Daniel Serrallonga, en Nasiert.
Nasiert ve d’Ignasi, així que el fill realment es diu Ignasi Serrallonga.
Aquest nom ens fa arribar a la conclusió que al dir-se com el pare del seu pare (com el seu avi), tot torna a començar, i la historia no només es repetirà genèticament de l’Ignasi (avi) a Daniel Serrallonga, sinó també de Daniel a Ignasi Serrallonga (fill).
En el següent fragment es parla de la herència que havia deixat Ignasi Serrallonga al seu testament, diu que l’hereu es en Daniel Serrallonga i que les germanes impugnen aquest testament.
Pàg. 130
“ I la impugnació es fundava en la nul·litat de l’acte, suposant que el testador, des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi.
Eren ben bé les mateixes premisses que anys enrere havia intentat en Giberga fer-nos valer per arribar a una conclusió igual.”
En aquesta cita podem entendre que les germanes recorren a en Giberga per que demostri, ell que es metge i sap sobre el tema, que l’Ignasi Serrallonga estava boig, i ho fa dient que no tractava bé la seva dona, els dubtes de paternitat confiats als seus amics, per que era addicte al joc i per que es va matar.
Així poden arribar a impugnar el testament.
Llavors al explicar-li en Daniel al narrador tot això, el narrador li pregunta a en Daniel si era cert que en Giberga havia fet tal cosa. En Daniel diu que si, que es cert, i que també el tractà a ell de boig, ho confirmem al següent fragment.
Pàg. 131. En Daniel Serrallonga al narrador:
- No el deu conèixer prou, a aquell jove. Ell, ell sí, que és boig!
[...]
“- Figuri’s si... d’allò... si ho ha de ser, que s’ha atrevit a dir que ho sóc jo i que també ho són les meves germanes...aquelles... aquelles... a qui dóna la mà. Em recorda aquell que conten, d’un manicomi... sap...? [...]
Amb aquest dos fragments arribem a la conclusió de que en Giberga dona per segur que el pare d’en Daniel, Ignasi Serrallonga era boig, i que en Daniel també ho és. Llavors aquí ja tenim una prova del determinisme genètic entre el pare Ignasi i el fill Daniel.
Capítol VIII (pàg. 137)
Pàg. 137
“Des de llavors, durant tres anys, no es passava pas un mes que no veiés en Daniel a casa; primerament pel plet, i, un cop guanyat aquest, amb la menor excusa, aprofitant les contínues vingudes que feia a Barcelona per les especulacions de Borsa a què s’havia lliurat agafant amb fúria el contagi de la febre d’or aleshores regnant.”
En Daniel Serrallonga baixa molt sovint a Barcelona per jugar a la Borsa, es com un vici.
Aquí també podem trobar un aspecte de determinisme genètic, ja que el seu pare era addicte al joc. Es pot dir que jugar-se diners al joc i a la borsa es pràcticament el mateix. Els dos son addictes a una cosa que implica perdre diners o guanyar, però que es molt arriscat participar-hi.
Ser un addicte a coses tan extremes, on es perd tants cops, pot arribar a tornar-te dement, de la ràbia que arribes a guardar per perdre els teus diners, i per que pots tenir la il·lusió de arribar a ric i quedar-te en el no res. Això pot embogir la gent.
Pàg. 140
“-Oh!, però el que deurà patir, aquella dona! Imagina’t que a mi m’ha confessat que, havent-se casat plena de temors, la nit mateixa de nuvis, però quan ja la cosa no tenia remei, els tals temors es van convertir ja en realitats terribles. <
Segons ella, sembla que, notant-li una gran excitació per la befa que li havien jugat les germanes aquell matí, va provar de calmar-lo amb tendreses i consells, ensajant així el plan que la noia s’havia fet per amorosir aquell caràcter; el plan e el qual fundava totes les esperances que la van resoldre a obeir son pare. Però ve’t aquí que en Daniel, amb aquell urc de sempre i cego d’ira, prenent els precs de la pobra núvia per conats vergonyants de dominació, va sortir de fogó de tal manera, que va acabar pegant-li una bufetada formidable. La pobra xicota, davant d’un desengany tan tremendo, va quedar-se esglaiada per sempre més.
<
La dona d’en Daniel, la Salomé, li confessa a l’Armengol que la seva nit de nuvis de la va passar plorant, ja que en Daniel havia tingut una disputa amb les seves germanes aquell dia, i estava enfurismat, de molt mal humor. Llavors ella el va intentar calmar i ell en lloc de tranquil·litzar-se li va contestar a les seves paraules amb una bufetada.
Amb aquest acte en Daniel ens confirma que va seguir els passos del seu pare, ja que Ignasi Serrallonga també tractava malament la seva dona.
Es un altre cas d’igualtat entre pare i fill, llavors es repeteix el determinisme genètic.
En aquest capítol hi ha varis fragments on demostra les dos teories anteriors, de la addicció al joc i del maltractament a la seva dona:
Pàg. 141. Relacionat amb la Borsa:
“Jo crec que devien ésser com a derivatius, per a ell, les batalles que tenia amb ses germanes i a la Bolsa; perquè un cop acabat això i posant-se-li la mar plana com un estany, ja em tens l’home altra vegada ensopit, allargassat a la poltrona, tot concentrat i de mal humor durant setmanes.”
Relacionat amb el maltractament de la dona:
“Un dia, a l’arribar a casa, mentre ella es treu la mantellina, ell que dóna tomb a la clau, i, <
Pàg. 142
“...i, a lo millor, diu que es desperta, salta, escolta, i s’engega com una bala dins la quieta alcova de la Salomé i del nen amb un ganivet a la mà dreta, la palmatòria a l’esquerra, i cridant <
Pàg. 144. Aquí es cita com el Giberga sempre a dit que era boig en Daniel:
“Ningú no diu que sigui boig, fora dels dos metges que ja van sostenir també que ho era son pare. Els altres, començant pel vell Giberga i acabant per l’últim que el va visitar, son de parer contrari: no donen a la cosa sinó una importància passatgera.”
“El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet...[...]
Oh!, no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si n’hi ha;”
Capítol IX (pàg. 149)
Pàg. 155
“La pobra vídua va començar a tremolar, va defallir, i, escorrent-se dels braços d’en Ramon, va caure agenollada a terra sense coneixement. Son fill Nasiert se li posà al davant com un gosset fidel a punt de bordar [...].”
En aquest fragment trobem al fill d’en Daniel Serrallonga, en Nasiert.
Nasiert ve d’Ignasi, així que el fill realment es diu Ignasi Serrallonga.
Aquest nom ens fa arribar a la conclusió que al dir-se com el pare del seu pare (com el seu avi), tot torna a començar, i la historia no només es repetirà genèticament de l’Ignasi (avi) a Daniel Serrallonga, sinó també de Daniel a Ignasi Serrallonga (fill).
Comparacions entre en Giberga i el seu pare
El pare va ser metge de Vilaniu hi ara ho és en Giberga. Capítol 5
El Giberga diu que el Daniel Serrallonga està boig contradint la opinió del sue pare. Capítol 5
El pare diu que el Daniel Serrallonga té neurastènia i en Giberga diu que té vesània hereditària. Capítol5
El Giberga diu que el Daniel Serrallonga està boig contradint la opinió del sue pare. Capítol 5
El pare diu que el Daniel Serrallonga té neurastènia i en Giberga diu que té vesània hereditària. Capítol5
22/10/08
La bogeria: Context històric.
Cap. I
"Em creia ben bé heure-me-les amb algun reaccionari mal educat, amb algun neo, mortificat, potser de veure'm llegir el Gil Blas" (1864-1872, publicació antimonàrquica i anticlerical)
"Estava en aquells moments, formant-se, a Espanya, la torbonada que esclatà l'any següent. Les lluites entre liberals i retrògrads havien pres una virulència espantosa. Aquests últims, recolzats en el militarisme que acabdillava el general Narvàez i en el clericalisme introduït bal Palau d'Orient pel pare Claret i sor Patrocini, havien, materialment, pres una activitat dictatorial, perseguit, empresonant i desterrant a tort i a dret tot allò que representava força o direcció dins dels tres partits lliberals d'Espanya. La persecució exacerbava els odis, encenia l'esperit de rebel·lió en les masses partidàries dels perseguits. Fins en Prim, l'ídol del jovent català, l'heroi llegendari de la guerra d'Àfrica, el diplomàtic que tan alt sabé posar el nom d'Espanya a Mèxic manant l'expedició que, contra el seu propi consell, el nostre Govern volgué enviar-hi, havia hagur d'emigrar a terres estranyes."
Cap. II
"[...] havent fins pogut saber des d'allí que mai na havien vist la llum pública ni Eñ Trueno Gordo, ni El Vengador, ni El Rigoletto [...] (1868 i 1869-1872, publicacions aparegudes en la revolució del 68 per la llibertat de premsa)."
"Oferint-se'ns una relació llarga, ens vam instal·lar en una taula del Suís (cafè de tertulia sobre La Renaixença i Jove Catalunya)."
Cap. III
" [...] rengles i rengles de retrats de'n Prim en fotografia, litografia, cromo i gravat. (en Daniel Serrallonga era fanàtic , en aquella època, del General Prim). "
Cap. IV
-Mira: "els carlins han estat la meva sort: el meu està tan tip de sobresalts i disgustos, que ens en vindrem a viure a Barcelona un cop m´hagin fet l'In momine Patris et spiritus Sancti"
"Segons sos informes, durant les corts constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguis conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden supotar tan destrament els capitols de la polícia."
"Es vota la monarquia i arriba l'assassinat d'en Prim."
"L'escarment no s'ha fet : dons, o els jesuïtes van comprar la impunitat dels autors materials d'aquell delicte, o ,com diuen avui, aquest va executar-se a instigació d'alts personatges monàrquics a qui en Prim feia nosa."
Laurianne Macron i Vania Torrico.
17/10/08
La bogeria: Cites sobre Barcelona
Plantejament
Cap I
“I com que la nit abans hi havia hagut escopetades a la Rambla...”
“Al cafè de les Delícies”
“...més content que si convidés a Romea" (teatre de Barcelona)
“...aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona...”
“D’aquella feta, va anar en Serrallonga a parar a la històrica torre de la Ciutadella”
Cap II
“...ens vam instal·lar en una taula del suís...” (antic cafè de la Rambla de Barcelona)
“Les noies, així, van créixer com els arbres de la Rambla”
Nus
Cap IV
“...ens vam trobar casualment a la mateixa fonda a Barcelona.”
“...el meu pare està tan tip de sobresalts i disgustos que ens en vindrem a viure a Barcelona... – Diatxos! Quina coincidència! També tinc el plan de venir-hi jo amb la mare...”
“Això ens portà a passar revista, amb cert regust de tristesa, de les barcelonines amb qui havíem festejat per passar l’estona...”
“I llavors, Rambla amunt...”
Cap V
“...quan aquella mateixa nit, al Liceu, on l’Armengol i jo havíem anat a sentir Els Hugonots”
Cap VI
“Tres mesos després , efectuat el meu matrimoni, ens vam traslladar a Barcelona, instal·lant-nos al carrer Fontanella perquè la meva mare tingués una església prop i jo el meu despatx no massa lluny del centre”
“Pobres senyors!, això sí que el mateix podien plantar-ho al capdavall de la Barceloneta que al capdamunt del passeig de Gràcia!”
“I, un cop informat que, a son torn, ell vivia ja a Barcelona, el vaig convidar a dinar per l’endemà passat”
“...no diries mai que també roda, aquests dies, per Barcelona...”
“...es va plànyer del desarrelament que tot allò ens causava, de les dificultats amb que toparíem a Barcelona per a obrir-nos pas...”
“I amb una corona de flor de taronger, comprada aquí a Barcelona i tot.”
Desenllaç
Cap VII
“Havíem reunit tots els retrats del claustre a la Facultat de Dret”
Cap VIII
“Les contínues vingudes que feia a Barcelona per les especulacions de Borsa”
“Victòries judicials obtingudes de primer a Barcelona”
“Tot passejant pel Parc (Ciutadella) amb l’amic Armengol”
“Pres a la trista Ciutadella que Barcelona va arrasar”
“Enfilàvem el Passeig de Colom”
“Gran manicomi d’Horta”
Cap IX
“Ens amagava Barcelona”
“La Plana d’Horta i Sant Andreu”
Cristina Alcalde, Elisenda Caparrós, Andrea Cortés
2/10/08
Activitats de La bogeria
-Desenganya't: no hi ha paritat. Els cas d'en Daniel no és neurastènia pròt dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anopiamenmalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d'aquest matrimoni? L'atavisme és una causa predisposant indiscutible. L'etiologia de les malalties mentals l'assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l'altra, de l'Adela, amb les seves exaltacions eròtiques ¿no és la d'una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, ¿quan l'heu vist conduir-se com un home sa?
Narcís OLLER, La bogeria (1898).
1. Quines són, segons el personatge que parla, les causes de la malaltia mental de Serrallonga? A quin tipus de determinisme fan referència aquestes causes?
Fragment 2
-No Armengol, no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d'una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n'adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l'ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l'expedient d'incapacitat de que vaig parlar-te; en Giberga va proveir d'arguments en Pons per a latriata demanda del plet... Doncs dins del cervell de Daniel, la figura d'en Giberga (no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca la humanitat de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d'estufa en honra seva i per deure sacrosant! Oh! no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n'hi ha; les causes de les malalties mentals (l'etiologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí, jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable, com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m'he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela. ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?
-Home, home! Quina era la nostra intenció?
-Ah!, aquí anava.. Vull dir que, amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval de carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels qui hi pateixen. I això és horrorós, Armengol! Aquí tens, per exemple, en el nostre cas, el comportament de les germanes, el d'en Giberga...
Narcís OLLER, La bogeria (1898).
1. Al text anterior veiem l'opinió de l'advocat de Serrallonga sobre la seva malaltia mental. Fins quin punt està d'acord amb el que pensa el metge (Giberga) sobre aquest tipus de malalties?
2. Resumeix l'opinió que expressa l'advocat sobre qui té en part la culpa del procés de bogeria que afecta algunes persones. L'advocat pensa que podria modificar-se aquest condicionament o que és inevitable?
Maria Lluïsa CUNILLERA comenta La bogeria
Narcís Oller, narrador.
La crítica contemporània ha vist en Narcís Oller el creador de la novel·la catalana moderna. I això significa que l'autor va escriure la seva obra narrativa sense una tradició anterior, va haver de partir de zero, perquè remuntar-se al Tirant lo Blanc era inevitable. L'escriptor va trobar-se amb dues dificultats bàsiques. La primera, la tria de la llengua. Ja hem vist que el procés de catalanització de la literatura al segle XIX és llarg. I Narcís Oller, com molts d'altres escriptors de l'època, va començar escrivint en castellà quan encara la seva vocació literària no estava prou articulada. Però a partir d'un moment, fa un tomb en l'aspecte lingüístic i decideix escriure tota la seva obra en català. Un motiu concret va ser, com hem vist, la commoció que van causar-li els Jocs Florals del 1877. Però hi ha una altra explicació més profunda per a aquest canvi de llengua, que està relacionada amb l'altre problema que va haver d'afrontar l'escriptor: la tria d'un model de novel.la. La realitat va interessar Narcís Oller com a matèria literària; la realitat que ell coneixia, per tant una realitat propera, la de la societat catalana de l'època. La seva voluntat realista el va portar a la necessitat d'utilitzar la llengua pròpia, que era la llengua dels seus personatges fets de carn i ossos i inserits en la Catalunya burgesa del segle XIX -una llengua, d'altra banda, col.loquial, que en fos ressò i que contribuís a la versemblança dels seus herois de ficció-. El seu convenciment va ser tan fort que de res van servir les opinions contràries d'altres escriptors famosos de l'època, com Benito Pérez Galdós.
[...] La producció olleriana ens presenta una autèntica galeria de personatges. L'autor s'hi apassiona més enllà de les coordenades naturalistes. Hi observem una tendència a la idealització de certs personatges, els més apreciats per l'autor, amb el contrapunt de la caricatura grotesca a què són sotmesos d'altres, els que ens presenta com a negatius. Les creacions més perfectes corresponen a personatges femenins, més rics, més humans, amb personalitat individual, amb una psicologia que evoluciona. En canvi, els masculins són fets d'una manera més premeditada, obeeixen a unes directrius de l'autor que sovint els tracta com a prototipus.
(Maria Lluïsa Cunillera: Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991).
Destaqueu els punts més rellevants d'aquest article.
[...] La producció olleriana ens presenta una autèntica galeria de personatges. L'autor s'hi apassiona més enllà de les coordenades naturalistes. Hi observem una tendència a la idealització de certs personatges, els més apreciats per l'autor, amb el contrapunt de la caricatura grotesca a què són sotmesos d'altres, els que ens presenta com a negatius. Les creacions més perfectes corresponen a personatges femenins, més rics, més humans, amb personalitat individual, amb una psicologia que evoluciona. En canvi, els masculins són fets d'una manera més premeditada, obeeixen a unes directrius de l'autor que sovint els tracta com a prototipus.
(Maria Lluïsa Cunillera: Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991).
Destaqueu els punts més rellevants d'aquest article.
Alan YATES parla de l'obra de Narcís OLLER
La Papallona i el seu moment cutural.
Diverses caricatures contemporànies publicades en la premsa popular atesten vivament la celebritat guanyada per la figura de Narcís Oller durant les últimes dècades del segle XIX i la part que hi tenia la popularitat de la seva primera novel.la, La papallona (1882). Més de mig segle després, Joan Triadú pogué observar que "l'èxit de La papallona fou el més gran que tingué Narcís Oller, i encara avui és probablement la seva obra més popular". Així, la sentència de Manuel de Montoliu, "És la seva obra mestra per unànime veredicte de l'opinió il.lustrada i de la crítica competent" No obstant això, hi ha hagut, entre la generació següent de lectors i crítics, més ascèptics, més exigents o potser simplement més tocant de peus a terra, una tendència a tractar La papallona amb reticència o bé a relegar-la decididament a una posició secundària. La papallona ha anat derivant cap a incloure-la, juntament amb Vilaniu, en una categoria de creacions imperfectes o problemàtiques en què es transparenta la contradicció bàsica en la visió i el procediment literari d'Oller; una contradicció que ja li reconegueren els seus primers lectors i que ha estat resumida succintament per Beser com "l'enfrontament de dos mons culturals i literaris difícils d'unir: per un costat, el realisme vorejant el naturalisme zolià; per l'altre, aquest sentimentalisme moralista que sembla allunyar-nos cap al romanticisme tradicional".
Maurici Serrahima considera l'esforç que per a Oller significava la creació d'un llenguatge narratiu, d'un estil novel.lístic "sense la companyia d'uns mestres anteriors" i donades les deficiències, per al seu propòsit, del català literari de l'època.
L'estrena novel.lística d'Oller se situa plenament en el procés d'adaptació de les estructures convencionals de la romàntica novel.la d'aventures a les necessitats d'un realisme conscient, amb fonaments filosòfics, que aspirava a la reproducció objectiva de la vida contemporània. L'harmonització de les dues línies, la popular i la culta o cientificista, la romàntica i la realista, segons els paradigmes oferts per Balzac, Dickens i Pérez Galdós, és un tret força distintiu de la gran tradició narrativa del segle XIX europeu. La papallona n'és el prototipus en català. I, juntament com a prototipus, exterioritza i destaca tant els ingredients simples com algunes contradiccions del fenomen genèric.
Maurici Serrahima considera l'esforç que per a Oller significava la creació d'un llenguatge narratiu, d'un estil novel.lístic "sense la companyia d'uns mestres anteriors" i donades les deficiències, per al seu propòsit, del català literari de l'època.
L'estrena novel.lística d'Oller se situa plenament en el procés d'adaptació de les estructures convencionals de la romàntica novel.la d'aventures a les necessitats d'un realisme conscient, amb fonaments filosòfics, que aspirava a la reproducció objectiva de la vida contemporània. L'harmonització de les dues línies, la popular i la culta o cientificista, la romàntica i la realista, segons els paradigmes oferts per Balzac, Dickens i Pérez Galdós, és un tret força distintiu de la gran tradició narrativa del segle XIX europeu. La papallona n'és el prototipus en català. I, juntament com a prototipus, exterioritza i destaca tant els ingredients simples com algunes contradiccions del fenomen genèric.
(Alan YATES: Narcís Oller. Tradició i talent individual. Barcelona: Curial, 1998).
Comenteu les idees més importants del text.
16/9/08
Narcís OLLER
El primer autor que treballarem aquest curs és Narcís OLLER (+ info).Xtec és un portal d'educació que disposa d'un fons audiovisual on trobareu materials diversos. Dins aquesta Videoteca digital he trobat un vídeo sobre Narcís OLLER que sintetitza molt bé tot allò que explicarem a classe per tal de situar l'autor dins la seva època. Aquest vídeo té una durada de 14 min., val la pena que hi feu un cop d'ull.
Després de visualitzar-lo feu un comentari destacant allò que us ha semblat més rellevant.
14/9/08
Benvinguts!!!
Aquest bloc ha estat creat amb la voluntat de ser una eina útil per a tots nosaltres durant aquest curs. En ell hi trobareu articles, documents, activitats, vídeos, imatges, etc. que ens ajudaran a treballar millor les lectures prescriptives, que per aquest curs són:
- La bogeria, de Narcís OLLER.
- Solitud, de Víctor CATALÀ (Caterina ALBERT).
- Ball robat, de Joan OLIVER.
- Antologia poètica de Vicent Andrés ESTELLÉS.
- Ramona, adéu, de Montserrat ROIG.
- Bruixa de dol, de Maria-Mercè MARÇAL.
Per poder participar en aquest bloc només és necessari tenir un compte de gmail. Si ja en teniu un, doneu-me l'adreça, si no en teniu cap... ja sabeu què heu de fer!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)