La bogeria: Actitud de les germanes.

PLANTEJAMENT

Capítol II

· “En Giberga diu de la Carolina que “és pitjor que la gran” i és geperuda. De l’Adela diu que és un “espatotxí que ja, ja!” i “un diable amb faldilles que ho fa anar tot en renou”.

Capítol III

· “Les dues (en entrar a la casa i veure que hi havia persones): “Socorro!, Socorro!, lladres!” En calmar-se la situació i després de aclarar algunes coses, la Carolina diu: “Aquestes coses no es fan! Qui els ha dat llibertat per ficar-se així dintre de casa nostra?... Ai!... ai!... ai!... i quin espant m’han dat!”

· “Adela: “és que estàvem dant lliçó de piano a dalt, al fons de tot, i tenim la Margarida a rentar.”Carolina: “ah!...; i per què he baixat jo? També l’he sentit jo, també, el cancell! Però, qui s’havia d’esperar que ningú tingués l’atreviment de passar del recibidor?”

· “-Vostè el té tractat, el meu germà. Oi, que té un gran cap? Oh!, ell i jo ens entenem molt. De vegades li dic: <<>> Perquè a mi els homes m’agraden així, com ell, tan… tan fets a la seva, que prenen les coses amb calor i que no reculen ni que el món s’enfonsi. No ho sé!, això me’l fa mascle: entenc que tots haurien de ser així. Ell, tot, tot ho agafa amb entusiasme. Ja han vist, vostès, els retratos que ha arribat a reunir del general Prim. Oi que és curiós? Ell diu: <>.”

· “I continua: “ Té molt de talent, molt! Ja ho veuran, quin paper farà, a Madrid! No serà dels que es callen la mellor, no. Que és cas!... I aquí, aquí... ja se’l temen!... Ui! No passaran, no, les coses que passaven en temps dels Galceran! Ara mateix, ja hi té, entre molta gent, més dita que en Rodon. Prou que es coneix amb la cara que ens fa la seva dona! Ja veurà: es tracta d’una... vaja, diguem-li senyora per més xafardera que sigui... d’una senyora que, morta donya Isabel... uf!... uf!... es va estarrufar tota com un gall dindi. Ja es creia ser la reina d’aquí: sap? I ara, al veure que hi ha una família que no sols els iguala, sinó que els guanya i tot per tots istils... Ara, quan ha vist que en Daniel muntava una gran fundació i sortia diputat... Però què els conto jo, ara, si, no coneixent vostès Vilaniu, és com si els parlés de la lluna? Dispensin.”

· “-Perquè... dur aquesta noia vol la paciència d’un sant, cregui’m. Ara dorm, gràcies a Déu. Jo em temia que no li hagués agafat l’accident.” (...) “Sí senyor: té el mal de sant Pau. D’aquí ve tot; que, si no fos per això, jo crec que en Daniel l’hauria treta de casa, i jo la primera d’aconsellar-l’hi. Perquè... vaja, té un geni del botavant. No se la pot suportar. Una es veu privada de mil coses per culpa d’ella. Aquí tenen, per exemple, que no es vol vestir, que no vol anar enlloc. És clar, com que és geperudeta! Però així i tot, senyors, una persona ben arreglada sempre fa més goig: no és veritat? L’antiguitat de la casa i la nostra posició ens ho exigeixen. Però, ademés, i sa germana? Què no valdria la pena que fes un sacrifici per fer-me costat? Doncs no li daran entenent. Allà on fica la banya!... amés a més els seus accidents, que ens donen uns esglais que no ens permeten contradir-la!... aquí ho tenen: avui, verbigràcia, per a mi seria un gust convidar a vostès a sopar, basta que vostè sigui amic d’en Daniel... Doncs no puc... no goso... I, el germà, tan content que n’estaria.?"

NUS

Capítol V

· “En Daniel va endevinar que la pedra venia de ses germanes; i pensant que allò que les movia era, per un cantó, l’interès d’heretar-lo si moria solter i, per l’altre, la vanitat de no emparentar amb una pobra, va posar-se furiós.”

DESENLLAÇ

Capítol VII

· “Ses germanes impugnaven el testament de don Ignasi en què instituïa hereu son fill, per obtenir arguments de llegítima que en Daniel ja s’havia menjat.”

· “-Si elles poguessin matar la criatura, cregui, cregui que la matarien. Ui, si vostè sabés el que fan, quan me la veuen! La meva... la... la meva... dona, ni gosa treure-la de casa.”

· “- No mancaria sinó que aquelles pú... púrries ens el matessin per falta d’aire. I me l’enduc, i el passo precisament per davant de can Riudavents, que és on tenen el cau ara. Ah!, si... si són al balcó!, allí veuria! O escupen de ràbia, i corrents a fugir, o, mig amagades, darrere la persiana entrebadada, se’m posen d’esquena, s’aixequen les faldilles, i ja pot pensar el que m’ensenyen.”

Capítol VIII

· “- La Carolina, la geperudeta, diu que son germà porta veneno al cos, i ja et pots figurar a qui deu penjar el delicte.
- I l’Adela?
- Suposo que deu dir el mateix... si se n’ocupa”

· “- Les germanes!... Que no ho veus? Si són tan boges com ell!”

Capítol IX

· “-Sí: la de veure aquelles descastades de germanes (les que van, un dia, intentar arrencar del jutge una declaració d’incapacitat) mostrar-se ara les més geloses defensores del germà, sostenint que no era tal boig, sinó víctima d’una càbala infernal de la dona i la seva família per a manejar els interessos com millor els convingués; i la de tenir, aquesta calúmnia, mig Vilaniu soliviantat contra la pobra muller i els seus parents.”

· “- Les germanes no pensen sinó que la Salomè Argila i el seu nen les han suplantades en l’herència del germà, i tota aquella massa informe de serpetes que duen de seguici cueteja perquè se sent trepitjada”

· “L’Adela i la Carolina, llançant foc pels ulls i més blanques que un paper, lluitaven per desfer-se del braços de dos homes que no les volien deixar passar.”

· “- Com si se’ls hagués mort un gos!”

Mireia Crespo, Alejandra Paredes, Laura Ortega.