I
L'Armengol li pregunta a en Daniel Serrallonga si ha fet males, es a dir si s'ha arruïnat per culpa del joc.
I doncs, que estem escurats? Que hem fet males, que et veig aquí?
L'Armengol també diu que:
El meu amic l'havia vist, en el decurs de tres anys, passar, de devot intolerant i decidit, a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d'estudiós i aplicat com un matrícula d'honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per res a l'aula.
El narrador ens diu:
-En Serrallonga, fins llavors indiferent en política, es va fer sentir arborat d'escàndol, i es va fer partidari decidit de la revolució.
[En aquests tres diálegs veïem: el vici en el joc, la bogeria com va evolucionant cap a malament, i com es juga la vida per tonteries.]
II
El narrador parla sobre Ignasi Serrallonga:
· De cop, ell i jo ens vam prendre aquesta mort com una conseqüència natural dels disgustos, afanys i fatigues passats per aquell pobre home durant la presó de son fill. Xacrós com ja era i de poca naturalesa, tants de viatges desficiosos a Madrid, tantes impressions oposades i hores de defalliment com les que degué passar per a aconseguir la llibertat de la nina dels seus ulls, podien haver acabat ben fàcilment amb ell.
Giberga, que és de Vilaniu, lis diu al narrador i a l'Armengol:
Endemés, don Ignasi s'ha suïcidat: no ha mort pas com vos pensàveu.
S'ha suïcidat! ---vam exclamar nosaltres, condolent-nos de la desgràcia d'en Daniel i no podent concebre, en aquella edat d'il·lusions, d'esperances i fins de realitats dolcíssimes, l'absurditat de matar-se.
Sí: don Ignasi era boig!
En Giberga els hi explica al narrador i a l'Armengol la història de don Ignasi Serrallonga:
Diuen que havia estat tinent de miquelets; que, passada la guerra dels Set Anys, havent festejat l'Engracieta Torner, filla única d'un notari ric de Vilaniu, que havia mort llavors, es va dar manya a acabar els seus estudis per obtenir la revàlida; i que, d'acord amb el curador de la noia, que era un panxacontent, va comprar la notaria vacant i es va casar amb la pubilla del difunt.
Fins ara no hi veig sinó un espavilat--- vaig fer jo aprofitant l'ocasió de rebatre'l una mica amb un cop de positivista.
I si la noia l'estimava...---afegí l'Armengol, divertint-se ja amb nosaltres dos.
Aquesta és la cosa! ---continuà en Giberga fent el desentès---; que, segons sembla, un i altre van anar prou enganyats. Aquella combinació els va ofuscar talment (diu el meu pare, metge de la casa, de tota la vida), que van arribar a creure que s'estimaven. Tant ell com ella, cada un pel seu istil, eren un parell d'apassionats, com diríeu vosaltres: ella, curteta i romàntica, d'aquelles que es corsecaven contemplant la lluna; ell (ja ho hem dit), prou eixelebrat per a baratar les comoditats d'una casa acomodada per les aventures d'una guerra on podia deicar la pell. El cas és que, com que al cap d'un any ja no s'entenien, cada un va tirar pel seu cantó. L'Engracieta, quan ja tenia en Daniel, buscant consol a ses penes, les va pegar per l'església; i tant va extremar-ho que va acabar sent una mística. L'extinent de miquelets, furiós d'aquest canvi, que li semblava una hipocresia per a desesperar-lo, va anar a buscar la distracció al casino, reprenent costums antigues de jugador. Llavors la casa es va convertir en un infern, i l'Engracieta, treballada de tants disgustos, se'n va anar a l'altre món al parir la segona germana d'en Daniel, una geperudeta que es diu Carolina.
El narrador diu:
De manera---vaig preguntar jo--- que els tres germans no han viscut mai junts?
Si fa o no fa. En Daniel, quan les ha vistes?Durant les vacacions d'aquests dos anys. I en Daniel feia la part del pare.
Ui, ui, ui, ui, quina marimorena!
No us ho dic?... Doncs ara veureu. Si el pare hagués estar un homa de seny, hauria deixat anys i panys, al costat d'una malalta (la germana d'Ignasi Serrallonga), que no les podia vigilar ni educar, unes noies que a la fi havien de tornar al costat seu? Si el tracte engendra el carinyo, com està comprovat, quin fruit podia dar aquella separació que es pot dir completa, ja que en vint anys, segons conten, don Ignasi no les va veure ni tres vegades? Apartades així en l'època en què es forma el cor i s'hi sembren les afeccions de fill i germà, podien més tard estimar a ell i a en Daniel?
En Giberga segueix:
Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu.
[...]
Segona---prosseguí, sense perdre l'aplom, el serioset d'en Giberga---: per anar al seu negoci, reprèn els estudis d'una carrera que no li agrada i es lliga per sempre amb una noia inexperta i de sentiments oposats als seus.
Veus que era pubilla!...I que no és delirar posar-se sota, quan no s'és prou ágil o fornit per a passar damunt?... Tercera: vista la impossibilitat d'imposar-se...per remei, es dóna al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada, i s'exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompañar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. Passa apuros terribles, i ni té força de voluntat per a deixar el vici, ni sap reaccionar per tornar a aquella dona la pau robada, o fugint d'ella o passant-se els taps. En lloc d'això, i sense disminuir els turments, cohabita amb ella i la deshonra amb sospites calumnioses.
[...]
No: jo dic que era un malalt, un irresponsable, com tots els boigs---replicà sentenciosament aquell estudiant irreductible---. L'estrabisme (diem-ne així) de les seves percepcions fou la causa dels primers desastres. Els efectes d'aquests, exaltant-lo, posant-lo furiós, li deformaven encara més la realitat; i així s'explica que arribés fins al punt de creure que la dona el traïa. Les malalties d'aquesta mena formen un círcol viciós de causa i efecte.
Desprès de dir que en Ignasi Serrallonga es va clavar una bala al cap, desprès de treure a en Daniel de la pressó. Al arribar a casa va veure que les seves filles l'havien robat i havien fugit. En Giberga afegeix:
Per això us he dit que ja podeu compadir al germà d'elles. Quan se li van presentar, ell no les volia. Diu que hi va hi haver una escena horrorosa. Però, als crits, van acudir-hi els veïns, s'hi van ficar bones persones, i el xicot, davant la majestat del cadàver, va acabar per calmar-se i accedir. Ara com anirà, allò? Ja ho veurem. Precisament per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
[En tots aquests diàlegs s'explica la història d'Ignasi Serrallonga. Història que podríem confondre amb la d'en Daniel ja que pràcticament es desenvolupa igual la bogeria, incluint el fet de casar-se amb una dona que no estima i que durant un temps sembla que si, però finalment li dóna mala vida.
I ja en els últims diàlegs en Giberga els hi dóna les raons per les que afirma que es boig. A més em de tenir en compte que el pare d'en Giberga va ser el metge de tota la família i, per tant, Giberga parla sabent el que diu.]
III
El narrador se'n va amb el seu cosí de vacances i aprofita per visitar a en Daniel. Anant cap allà pregunten a un pagès com arribar-hi.
· En tocar el punt de l'hereu Serrallonga, ens va dir que ara de poc havia muntat una foneria de ferro, fent un gran bé al poble, i que no sabia si a l'hora present era a Madrid .
Quan aquests dos entren a la casa d'en Daniel veuent, en entrar al despatx, que esta replet de fotografies del general Prim.
La mania d'en Daniel veig que creix. D'estudiant, ja sempre parlava d'en Prim. Sabia tota la seva história pels caps del dits: quin dia va entrar a cossos francs; quan i per què el van fer capità, i diputat, i senador, i conde de Reus, i vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d'Espanya, etc. Ara veig que és el seu déu.
[En aquests diàlegs es reflexa com va augmentant la bogeria. Ara ja no admira al general Prim sino que és gairebé el seu Déu. Per tant, veiem una gran exageració fruit de la bogeria.
A més s'ha de remarcar el fet de que ara és diputat a Madrid cosa que ningú ho hagués pensat mai.]
L'Armengol li pregunta a en Daniel Serrallonga si ha fet males, es a dir si s'ha arruïnat per culpa del joc.
I doncs, que estem escurats? Que hem fet males, que et veig aquí?
L'Armengol també diu que:
El meu amic l'havia vist, en el decurs de tres anys, passar, de devot intolerant i decidit, a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i recelós com un avar, a jugador com el qui més; d'estudiós i aplicat com un matrícula d'honor, a no mirar-se cap llibre de curs ni atansar-se per res a l'aula.
El narrador ens diu:
-En Serrallonga, fins llavors indiferent en política, es va fer sentir arborat d'escàndol, i es va fer partidari decidit de la revolució.
[En aquests tres diálegs veïem: el vici en el joc, la bogeria com va evolucionant cap a malament, i com es juga la vida per tonteries.]
II
El narrador parla sobre Ignasi Serrallonga:
· De cop, ell i jo ens vam prendre aquesta mort com una conseqüència natural dels disgustos, afanys i fatigues passats per aquell pobre home durant la presó de son fill. Xacrós com ja era i de poca naturalesa, tants de viatges desficiosos a Madrid, tantes impressions oposades i hores de defalliment com les que degué passar per a aconseguir la llibertat de la nina dels seus ulls, podien haver acabat ben fàcilment amb ell.
Giberga, que és de Vilaniu, lis diu al narrador i a l'Armengol:
Endemés, don Ignasi s'ha suïcidat: no ha mort pas com vos pensàveu.
S'ha suïcidat! ---vam exclamar nosaltres, condolent-nos de la desgràcia d'en Daniel i no podent concebre, en aquella edat d'il·lusions, d'esperances i fins de realitats dolcíssimes, l'absurditat de matar-se.
Sí: don Ignasi era boig!
En Giberga els hi explica al narrador i a l'Armengol la història de don Ignasi Serrallonga:
Diuen que havia estat tinent de miquelets; que, passada la guerra dels Set Anys, havent festejat l'Engracieta Torner, filla única d'un notari ric de Vilaniu, que havia mort llavors, es va dar manya a acabar els seus estudis per obtenir la revàlida; i que, d'acord amb el curador de la noia, que era un panxacontent, va comprar la notaria vacant i es va casar amb la pubilla del difunt.
Fins ara no hi veig sinó un espavilat--- vaig fer jo aprofitant l'ocasió de rebatre'l una mica amb un cop de positivista.
I si la noia l'estimava...---afegí l'Armengol, divertint-se ja amb nosaltres dos.
Aquesta és la cosa! ---continuà en Giberga fent el desentès---; que, segons sembla, un i altre van anar prou enganyats. Aquella combinació els va ofuscar talment (diu el meu pare, metge de la casa, de tota la vida), que van arribar a creure que s'estimaven. Tant ell com ella, cada un pel seu istil, eren un parell d'apassionats, com diríeu vosaltres: ella, curteta i romàntica, d'aquelles que es corsecaven contemplant la lluna; ell (ja ho hem dit), prou eixelebrat per a baratar les comoditats d'una casa acomodada per les aventures d'una guerra on podia deicar la pell. El cas és que, com que al cap d'un any ja no s'entenien, cada un va tirar pel seu cantó. L'Engracieta, quan ja tenia en Daniel, buscant consol a ses penes, les va pegar per l'església; i tant va extremar-ho que va acabar sent una mística. L'extinent de miquelets, furiós d'aquest canvi, que li semblava una hipocresia per a desesperar-lo, va anar a buscar la distracció al casino, reprenent costums antigues de jugador. Llavors la casa es va convertir en un infern, i l'Engracieta, treballada de tants disgustos, se'n va anar a l'altre món al parir la segona germana d'en Daniel, una geperudeta que es diu Carolina.
El narrador diu:
De manera---vaig preguntar jo--- que els tres germans no han viscut mai junts?
Si fa o no fa. En Daniel, quan les ha vistes?Durant les vacacions d'aquests dos anys. I en Daniel feia la part del pare.
Ui, ui, ui, ui, quina marimorena!
No us ho dic?... Doncs ara veureu. Si el pare hagués estar un homa de seny, hauria deixat anys i panys, al costat d'una malalta (la germana d'Ignasi Serrallonga), que no les podia vigilar ni educar, unes noies que a la fi havien de tornar al costat seu? Si el tracte engendra el carinyo, com està comprovat, quin fruit podia dar aquella separació que es pot dir completa, ja que en vint anys, segons conten, don Ignasi no les va veure ni tres vegades? Apartades així en l'època en què es forma el cor i s'hi sembren les afeccions de fill i germà, podien més tard estimar a ell i a en Daniel?
En Giberga segueix:
Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu.
[...]
Segona---prosseguí, sense perdre l'aplom, el serioset d'en Giberga---: per anar al seu negoci, reprèn els estudis d'una carrera que no li agrada i es lliga per sempre amb una noia inexperta i de sentiments oposats als seus.
Veus que era pubilla!...I que no és delirar posar-se sota, quan no s'és prou ágil o fornit per a passar damunt?... Tercera: vista la impossibilitat d'imposar-se...per remei, es dóna al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada, i s'exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompañar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. Passa apuros terribles, i ni té força de voluntat per a deixar el vici, ni sap reaccionar per tornar a aquella dona la pau robada, o fugint d'ella o passant-se els taps. En lloc d'això, i sense disminuir els turments, cohabita amb ella i la deshonra amb sospites calumnioses.
[...]
No: jo dic que era un malalt, un irresponsable, com tots els boigs---replicà sentenciosament aquell estudiant irreductible---. L'estrabisme (diem-ne així) de les seves percepcions fou la causa dels primers desastres. Els efectes d'aquests, exaltant-lo, posant-lo furiós, li deformaven encara més la realitat; i així s'explica que arribés fins al punt de creure que la dona el traïa. Les malalties d'aquesta mena formen un círcol viciós de causa i efecte.
Desprès de dir que en Ignasi Serrallonga es va clavar una bala al cap, desprès de treure a en Daniel de la pressó. Al arribar a casa va veure que les seves filles l'havien robat i havien fugit. En Giberga afegeix:
Per això us he dit que ja podeu compadir al germà d'elles. Quan se li van presentar, ell no les volia. Diu que hi va hi haver una escena horrorosa. Però, als crits, van acudir-hi els veïns, s'hi van ficar bones persones, i el xicot, davant la majestat del cadàver, va acabar per calmar-se i accedir. Ara com anirà, allò? Ja ho veurem. Precisament per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta.
[En tots aquests diàlegs s'explica la història d'Ignasi Serrallonga. Història que podríem confondre amb la d'en Daniel ja que pràcticament es desenvolupa igual la bogeria, incluint el fet de casar-se amb una dona que no estima i que durant un temps sembla que si, però finalment li dóna mala vida.
I ja en els últims diàlegs en Giberga els hi dóna les raons per les que afirma que es boig. A més em de tenir en compte que el pare d'en Giberga va ser el metge de tota la família i, per tant, Giberga parla sabent el que diu.]
III
El narrador se'n va amb el seu cosí de vacances i aprofita per visitar a en Daniel. Anant cap allà pregunten a un pagès com arribar-hi.
· En tocar el punt de l'hereu Serrallonga, ens va dir que ara de poc havia muntat una foneria de ferro, fent un gran bé al poble, i que no sabia si a l'hora present era a Madrid .
Quan aquests dos entren a la casa d'en Daniel veuent, en entrar al despatx, que esta replet de fotografies del general Prim.
La mania d'en Daniel veig que creix. D'estudiant, ja sempre parlava d'en Prim. Sabia tota la seva história pels caps del dits: quin dia va entrar a cossos francs; quan i per què el van fer capità, i diputat, i senador, i conde de Reus, i vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d'Espanya, etc. Ara veig que és el seu déu.
[En aquests diàlegs es reflexa com va augmentant la bogeria. Ara ja no admira al general Prim sino que és gairebé el seu Déu. Per tant, veiem una gran exageració fruit de la bogeria.
A més s'ha de remarcar el fet de que ara és diputat a Madrid cosa que ningú ho hagués pensat mai.]
Nus
Al llarg dels capítols 4,5 y 6 es veuen els de atacs de bogeria d’en Daniel Serrallonga. Però tot i així tots només pensen que es una persona extravagant, és només en Girberga el que veu el boig i intenta convèncer a la resta de que en Daniel té una bogeria hereditària. Prova d’aixó es el diàleg que manté amb l’Armengol i el narrador després d’un atac de bogeria d’en Serrallonga
“ – Però i que creus que tornarà? – preguntà, condolit, l’Armengol.
- Indefectiblement. Un dia o altre ha de caure: no ho dubteu.
- Oh! Hi ha casos... – em vaig atrevir a objectar, referint-me a neurastènics curats que jo recordava.
- Desenganya’t: no hi ha paritat. El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots el metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que ( ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles.”
En un altre fragment trobem com en certa manera la historia es va repetint, el pare d’en Giberga sempre a estat el metge de la casa dels Serrallonga,primer el cridava Ignasi Serrallonga i ara es el propi Daniel qui el crida. Aixó es que li fa recordar en pare d’en Giberga quan en Daniel va tenir un atac de bogeria.
“ – Que no veus amb qui parles? Repara-ho: mira, mira’m bé – va dir-li en to suplicant-. Els pocs cabells que em queden són ben blancs: jo t’hi he deixat jugar quan eren negres. ¿Que no saps que t’he vist néixer, que t’he tingut a la falda, com a un fill, dotzenes de vegades? ¿Que no saps el grau d’afecte que els teus pares em tenien, la fe amb què em confiaven la seva vida, la vida mateix, que ells estimaven més que la pròpia i que vaig disputar valerosament a la mort quan vas tenir l’escarlatina i quan, més tard, vas tenir el tifus? Però què? Tu mateix, tu mateix, Daniel, no em vas confiar la del teu pare? ¿No em veies entrar com un àngel salvador a la seva alcova? ¿Quants moments vaig separar-me de la seva esposa en set dies i set nits? Va morir és cert. Ah!, però qui podia salvar el teu pare? Tu mateix vas dir-m’ho, Danielet: <
Desenllaç
Capítol VII (pàg. 128)
En el següent fragment es parla de la herència que havia deixat Ignasi Serrallonga al seu testament, diu que l’hereu es en Daniel Serrallonga i que les germanes impugnen aquest testament.
Pàg. 130
“ I la impugnació es fundava en la nul·litat de l’acte, suposant que el testador, des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi.
Eren ben bé les mateixes premisses que anys enrere havia intentat en Giberga fer-nos valer per arribar a una conclusió igual.”
En aquesta cita podem entendre que les germanes recorren a en Giberga per que demostri, ell que es metge i sap sobre el tema, que l’Ignasi Serrallonga estava boig, i ho fa dient que no tractava bé la seva dona, els dubtes de paternitat confiats als seus amics, per que era addicte al joc i per que es va matar.
Així poden arribar a impugnar el testament.
Llavors al explicar-li en Daniel al narrador tot això, el narrador li pregunta a en Daniel si era cert que en Giberga havia fet tal cosa. En Daniel diu que si, que es cert, i que també el tractà a ell de boig, ho confirmem al següent fragment.
Pàg. 131. En Daniel Serrallonga al narrador:
- No el deu conèixer prou, a aquell jove. Ell, ell sí, que és boig!
[...]
“- Figuri’s si... d’allò... si ho ha de ser, que s’ha atrevit a dir que ho sóc jo i que també ho són les meves germanes...aquelles... aquelles... a qui dóna la mà. Em recorda aquell que conten, d’un manicomi... sap...? [...]
Amb aquest dos fragments arribem a la conclusió de que en Giberga dona per segur que el pare d’en Daniel, Ignasi Serrallonga era boig, i que en Daniel també ho és. Llavors aquí ja tenim una prova del determinisme genètic entre el pare Ignasi i el fill Daniel.
Capítol VIII (pàg. 137)
Pàg. 137
“Des de llavors, durant tres anys, no es passava pas un mes que no veiés en Daniel a casa; primerament pel plet, i, un cop guanyat aquest, amb la menor excusa, aprofitant les contínues vingudes que feia a Barcelona per les especulacions de Borsa a què s’havia lliurat agafant amb fúria el contagi de la febre d’or aleshores regnant.”
En Daniel Serrallonga baixa molt sovint a Barcelona per jugar a la Borsa, es com un vici.
Aquí també podem trobar un aspecte de determinisme genètic, ja que el seu pare era addicte al joc. Es pot dir que jugar-se diners al joc i a la borsa es pràcticament el mateix. Els dos son addictes a una cosa que implica perdre diners o guanyar, però que es molt arriscat participar-hi.
Ser un addicte a coses tan extremes, on es perd tants cops, pot arribar a tornar-te dement, de la ràbia que arribes a guardar per perdre els teus diners, i per que pots tenir la il·lusió de arribar a ric i quedar-te en el no res. Això pot embogir la gent.
Pàg. 140
“-Oh!, però el que deurà patir, aquella dona! Imagina’t que a mi m’ha confessat que, havent-se casat plena de temors, la nit mateixa de nuvis, però quan ja la cosa no tenia remei, els tals temors es van convertir ja en realitats terribles. <>
Segons ella, sembla que, notant-li una gran excitació per la befa que li havien jugat les germanes aquell matí, va provar de calmar-lo amb tendreses i consells, ensajant així el plan que la noia s’havia fet per amorosir aquell caràcter; el plan e el qual fundava totes les esperances que la van resoldre a obeir son pare. Però ve’t aquí que en Daniel, amb aquell urc de sempre i cego d’ira, prenent els precs de la pobra núvia per conats vergonyants de dominació, va sortir de fogó de tal manera, que va acabar pegant-li una bufetada formidable. La pobra xicota, davant d’un desengany tan tremendo, va quedar-se esglaiada per sempre més.
<>
La dona d’en Daniel, la Salomé, li confessa a l’Armengol que la seva nit de nuvis de la va passar plorant, ja que en Daniel havia tingut una disputa amb les seves germanes aquell dia, i estava enfurismat, de molt mal humor. Llavors ella el va intentar calmar i ell en lloc de tranquil·litzar-se li va contestar a les seves paraules amb una bufetada.
Amb aquest acte en Daniel ens confirma que va seguir els passos del seu pare, ja que Ignasi Serrallonga també tractava malament la seva dona.
Es un altre cas d’igualtat entre pare i fill, llavors es repeteix el determinisme genètic.
En aquest capítol hi ha varis fragments on demostra les dos teories anteriors, de la addicció al joc i del maltractament a la seva dona:
Pàg. 141. Relacionat amb la Borsa:
“Jo crec que devien ésser com a derivatius, per a ell, les batalles que tenia amb ses germanes i a la Bolsa; perquè un cop acabat això i posant-se-li la mar plana com un estany, ja em tens l’home altra vegada ensopit, allargassat a la poltrona, tot concentrat i de mal humor durant setmanes.”
Relacionat amb el maltractament de la dona:
“Un dia, a l’arribar a casa, mentre ella es treu la mantellina, ell que dóna tomb a la clau, i, <>, que diu ella (fins esporuguint-se a l’anomenar-los), se li posa davant, l’agafa amb urpes d’àguila pels braços i, tot trasmudat de cara, li pregunta per què l’ha fet sortir. <> llavors ell estreny les urpes fins a fer-la gemegar i xisclar ...i crida: <>”
Pàg. 142
“...i, a lo millor, diu que es desperta, salta, escolta, i s’engega com una bala dins la quieta alcova de la Salomé i del nen amb un ganivet a la mà dreta, la palmatòria a l’esquerra, i cridant <>”
Pàg. 144. Aquí es cita com el Giberga sempre a dit que era boig en Daniel:
“Ningú no diu que sigui boig, fora dels dos metges que ja van sostenir també que ho era son pare. Els altres, començant pel vell Giberga i acabant per l’últim que el va visitar, son de parer contrari: no donen a la cosa sinó una importància passatgera.”
“El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet...[...]
Oh!, no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si n’hi ha;”
Capítol IX (pàg. 149)
Pàg. 155
“La pobra vídua va començar a tremolar, va defallir, i, escorrent-se dels braços d’en Ramon, va caure agenollada a terra sense coneixement. Son fill Nasiert se li posà al davant com un gosset fidel a punt de bordar [...].”
En aquest fragment trobem al fill d’en Daniel Serrallonga, en Nasiert.
Nasiert ve d’Ignasi, així que el fill realment es diu Ignasi Serrallonga.
Aquest nom ens fa arribar a la conclusió que al dir-se com el pare del seu pare (com el seu avi), tot torna a començar, i la historia no només es repetirà genèticament de l’Ignasi (avi) a Daniel Serrallonga, sinó també de Daniel a Ignasi Serrallonga (fill).
En el següent fragment es parla de la herència que havia deixat Ignasi Serrallonga al seu testament, diu que l’hereu es en Daniel Serrallonga i que les germanes impugnen aquest testament.
Pàg. 130
“ I la impugnació es fundava en la nul·litat de l’acte, suposant que el testador, des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi.
Eren ben bé les mateixes premisses que anys enrere havia intentat en Giberga fer-nos valer per arribar a una conclusió igual.”
En aquesta cita podem entendre que les germanes recorren a en Giberga per que demostri, ell que es metge i sap sobre el tema, que l’Ignasi Serrallonga estava boig, i ho fa dient que no tractava bé la seva dona, els dubtes de paternitat confiats als seus amics, per que era addicte al joc i per que es va matar.
Així poden arribar a impugnar el testament.
Llavors al explicar-li en Daniel al narrador tot això, el narrador li pregunta a en Daniel si era cert que en Giberga havia fet tal cosa. En Daniel diu que si, que es cert, i que també el tractà a ell de boig, ho confirmem al següent fragment.
Pàg. 131. En Daniel Serrallonga al narrador:
- No el deu conèixer prou, a aquell jove. Ell, ell sí, que és boig!
[...]
“- Figuri’s si... d’allò... si ho ha de ser, que s’ha atrevit a dir que ho sóc jo i que també ho són les meves germanes...aquelles... aquelles... a qui dóna la mà. Em recorda aquell que conten, d’un manicomi... sap...? [...]
Amb aquest dos fragments arribem a la conclusió de que en Giberga dona per segur que el pare d’en Daniel, Ignasi Serrallonga era boig, i que en Daniel també ho és. Llavors aquí ja tenim una prova del determinisme genètic entre el pare Ignasi i el fill Daniel.
Capítol VIII (pàg. 137)
Pàg. 137
“Des de llavors, durant tres anys, no es passava pas un mes que no veiés en Daniel a casa; primerament pel plet, i, un cop guanyat aquest, amb la menor excusa, aprofitant les contínues vingudes que feia a Barcelona per les especulacions de Borsa a què s’havia lliurat agafant amb fúria el contagi de la febre d’or aleshores regnant.”
En Daniel Serrallonga baixa molt sovint a Barcelona per jugar a la Borsa, es com un vici.
Aquí també podem trobar un aspecte de determinisme genètic, ja que el seu pare era addicte al joc. Es pot dir que jugar-se diners al joc i a la borsa es pràcticament el mateix. Els dos son addictes a una cosa que implica perdre diners o guanyar, però que es molt arriscat participar-hi.
Ser un addicte a coses tan extremes, on es perd tants cops, pot arribar a tornar-te dement, de la ràbia que arribes a guardar per perdre els teus diners, i per que pots tenir la il·lusió de arribar a ric i quedar-te en el no res. Això pot embogir la gent.
Pàg. 140
“-Oh!, però el que deurà patir, aquella dona! Imagina’t que a mi m’ha confessat que, havent-se casat plena de temors, la nit mateixa de nuvis, però quan ja la cosa no tenia remei, els tals temors es van convertir ja en realitats terribles. <
Segons ella, sembla que, notant-li una gran excitació per la befa que li havien jugat les germanes aquell matí, va provar de calmar-lo amb tendreses i consells, ensajant així el plan que la noia s’havia fet per amorosir aquell caràcter; el plan e el qual fundava totes les esperances que la van resoldre a obeir son pare. Però ve’t aquí que en Daniel, amb aquell urc de sempre i cego d’ira, prenent els precs de la pobra núvia per conats vergonyants de dominació, va sortir de fogó de tal manera, que va acabar pegant-li una bufetada formidable. La pobra xicota, davant d’un desengany tan tremendo, va quedar-se esglaiada per sempre més.
<
La dona d’en Daniel, la Salomé, li confessa a l’Armengol que la seva nit de nuvis de la va passar plorant, ja que en Daniel havia tingut una disputa amb les seves germanes aquell dia, i estava enfurismat, de molt mal humor. Llavors ella el va intentar calmar i ell en lloc de tranquil·litzar-se li va contestar a les seves paraules amb una bufetada.
Amb aquest acte en Daniel ens confirma que va seguir els passos del seu pare, ja que Ignasi Serrallonga també tractava malament la seva dona.
Es un altre cas d’igualtat entre pare i fill, llavors es repeteix el determinisme genètic.
En aquest capítol hi ha varis fragments on demostra les dos teories anteriors, de la addicció al joc i del maltractament a la seva dona:
Pàg. 141. Relacionat amb la Borsa:
“Jo crec que devien ésser com a derivatius, per a ell, les batalles que tenia amb ses germanes i a la Bolsa; perquè un cop acabat això i posant-se-li la mar plana com un estany, ja em tens l’home altra vegada ensopit, allargassat a la poltrona, tot concentrat i de mal humor durant setmanes.”
Relacionat amb el maltractament de la dona:
“Un dia, a l’arribar a casa, mentre ella es treu la mantellina, ell que dóna tomb a la clau, i, <
Pàg. 142
“...i, a lo millor, diu que es desperta, salta, escolta, i s’engega com una bala dins la quieta alcova de la Salomé i del nen amb un ganivet a la mà dreta, la palmatòria a l’esquerra, i cridant <
Pàg. 144. Aquí es cita com el Giberga sempre a dit que era boig en Daniel:
“Ningú no diu que sigui boig, fora dels dos metges que ja van sostenir també que ho era son pare. Els altres, començant pel vell Giberga i acabant per l’últim que el va visitar, son de parer contrari: no donen a la cosa sinó una importància passatgera.”
“El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet...[...]
Oh!, no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si n’hi ha;”
Capítol IX (pàg. 149)
Pàg. 155
“La pobra vídua va començar a tremolar, va defallir, i, escorrent-se dels braços d’en Ramon, va caure agenollada a terra sense coneixement. Son fill Nasiert se li posà al davant com un gosset fidel a punt de bordar [...].”
En aquest fragment trobem al fill d’en Daniel Serrallonga, en Nasiert.
Nasiert ve d’Ignasi, així que el fill realment es diu Ignasi Serrallonga.
Aquest nom ens fa arribar a la conclusió que al dir-se com el pare del seu pare (com el seu avi), tot torna a començar, i la historia no només es repetirà genèticament de l’Ignasi (avi) a Daniel Serrallonga, sinó també de Daniel a Ignasi Serrallonga (fill).
1 comentari:
Meritxell Carneado, Agustina Leoni, Sara Garcia.
Publica un comentari a l'entrada